§93. AUTO DEL TRIBUNAL
SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA DE DIEZ DE SEPTIEMBRE DE DOS MIL UNO
Doctrina: CASACIÓN
CATALANA. SEGÚN LA LEC 1/2000 PARA PLANTEAR LA CASACIÓN NO BASTA CON MENCIONAR
LAS SENTENCIAS CONTRADICTORIAS. ES PRECISO ARGUMENTAR DE QUÉ FORMA Y CUANDO O
EN QUÉ SENTIDO LA SENTENCIA QUE SE RECURRE HA VULNERADO LA DOCTRINA CASACIONAL
CATALANA.
* * *
PRIMER.- Per la representació processal de "Círculo B. S.L." es va interposar recurs
de queixa contra la interlocutòria de data 8 de maig de 2001 que va denegar la
preparació de recurs de cassació contra la sentència de data 3 d'abril de 2001
dictada per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo
d'apel·lació núm. 714/2000 que dimana de les actuacions del Jutjat de Primera
Instància núm.13 de Barcelona, menor quantia 474/98 i, contra la interlocutòria
de data 25 de juny de 2001 que desestima el recurs de reposició interposat
contra el primer.
PRIMER.- A l'hora de resoldre el recurs de queixa que
ha interposat la representació processal de "Círculo B. S.L." contra
la interlocutòria que ha dictat la secció número disset de l'Audiència
Provincial de Barcelona el dia 25 de juny de 2001, interessa en primer lloc
precisar quins són els motius de cassació que addueix la part recurrent en el
seu escrit de preparació del recurs de cassació, que va ser rebutjat per
l'organisme jurisdiccional d'apel·lació. Al·lega la part recurrent que el
recurs que es proposa interposar es fonamenta en l'interès casacional, en base
a allò que preveu l'article 477.3,II de la Llei d'enjudiciament civil, ja que
considera que la resolució recorreguda ha infringit en la seva aplicació
l'article 344 del Codi de comerç i l'article 321 de la Compilació del Dret Civil
de Catalunya; i d'acord amb allò que disposa l'article 479.4 de la Llei
d'enjudiciament civil, manifesta que la jurisprudència contradictòria del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es concreta a les sentències de la
seva Sala Civil de 7 de juny de 1990 i 7 de novembre de 1995. La interlocutòria
de la secció número disset de l'Audiència Provincial de Barcelona de 8 de maig
de 2001 nega l'accés casacional que pretenia la part recurrent, ja que
considera que per a motivar l'interès casacional sols es fa referència a la
data de dues sentències de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia,
sense exposar ni tan sols de forma breu la contradicció. La mateixa secció
número disset de l'Audiència Provincial de Barcelona va confirmar la seva
decisió en la interlocutòria de data 25 de juny de 2001, que desestima la
reposició prèvia al recurs de queixa que havia interposar la part recurrent. SEGON.-
Al·lega la part recurrent en el seu recurs de queixa que les resolucions
esmentades de la secció número disset de l'audiència Provincial de Barcelona
infringeixen el dret a la tutela judicial efectiva que estableix l'article 24.1
de la Constitució, ja que la interpretació que han donat a l'article 479.4 de
la Llei d'enjudiciament civil, segons el qual en l'escrit de preparació del
recurs s'ha d'expressar, a més a més de la infracció legal que es consideri
comesa, les sentències que posin de manifest la doctrina jurisprudencial o jurisprudència
contradictòria en què es fonamenta l'interès casacional que s'al·lega, és una
interpretació que la mateixa part recurrent qualifica de rigorista, que ha infringit
el dret fonamental al recurs; i que qualifica igualment d'arbitrària,
immotivada, fonamentada en un error evident amb rellevància constitucional o
afectada d'un rigorisme excessiu o una desproporció manifesta entre la causa
d'inadmissió del recurs i les conseqüències que se'n deriven per a l'efectivitat
de la tutela judicial. Interessa, doncs, considerar si les resolucions
recorregudes es fan mereixedores d'aquest qualificatius. TERCER.- Com ha
tingut ocasió de precisar aquesta Sala en el seves interlocutòries de 30
d'abril i 21 de maig de 2001, la Llei d'enjudiciament civil exigeix de forma
taxativa que la part recurrent argumenti de quina forma, quan o en quin sentit
la sentència d'apel·lació ha vulnerat la doctrina jurisprudencial del Tribunal
Superior de Justícia, requisit que té una justificació evident, ja que sols en
aquests supòsits pot examinar, si escau, la revocabilitat que s'invoca i
decidir sobre la preparació del recurs, segons preveu l'article 479.4 de la
Llei d'enjudiciament civil. Si apliquem aquestes consideracions al cas que ara
s'ha de resoldre, cal precisar. En primer lloc que es pot entendre correcta
l'al·legació d'una possible jurisprudència contradictòria, ja que la part
recurrent esmenta dues sentències d'aquesta Sala i segons un criteri
jurisprudencial prou conegut i reiterat, sols existeix jurisprudència quan dues
o més sentències interpreten la Llei en relació a casos semblants (sentències
del Tribunal Suprem d'11 de novembre de 191 i 21 de maig de 1997). Però el que
no es pot admetre, és que l'escrit de preparació del recurs compleixi també amb
el requisit que exigeix l'article 479.4 de la Llei processal civil, que no és
altra que el d'argumentar de quina forma, quan o en quin sentit la sentència
d'apel·lació ha vulnerat la doctrina jurisprudencial del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya i de la lletra i de l'esperit del precepte esmentat en
resulta de forma prou clara que constitueix una càrrega de la part recurrent
determinar quina és la doctrina jurisprudencial contradictòria que pot
fonamentar l'interès casacional, amb la conseqüència que l'incompliment
d'aquesta càrrega ha de repercutir de forma negativa sobre els interessos de la
part recurrent, ja que no es pot admetre sigui funció dels organismes jurisdiccionals
esmenar aquestes deficiències, que es centren fonamentalment en identificar el
nucli bàsic de la contradicció, que ha de desenvolupar almenys de forma breu la
part recurrent, per tal que l'organisme jurisdiccional pugui determinar, encara
que sigui de forma provisional, si existeix una contradicció real. Cal afegir
encara que el recurs es fonamenta en l'article 477.3,II de la Llei d'enjudiciament
civil, segons el qual també existeix interès casacional, en el supòsit que hagi
de resoldre el recurs el Tribunal Superior de Justícia, quan la sentència objecte
del recurs s'oposi a doctrina jurisprudencial o no existeixi doctrina
jurisprudencial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En el cas que
ara s'ha de resoldre, hem d'entendre que es dóna el primer d'aquests dos
supòsits, ja que la part recurrent esmenta dues sentències d'aquesta Sala com a
jurisprudència contradictòria. Però en aquest cas era exigible una precisió
força més acurada, tota vegada que la mateixa part recurrent manifesta que vol
fonamentar el seu recurs en la infracció d'uns preceptes força heterogenis, com
són els articles 2 i 344 del Codi de comerç, l'article 4.1 del Codi civil i
l'article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya; i no cal oblidar
que segons l'esmentat article 477.3.II de la Llei processal civil el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya sols pot establir jurisprudència sobre normes
de dret civil propi de la Comunitat Autònoma catalana, però no sobre preceptes
de la legislació mercantil o sobre l'article 4.1 del Codi civil, segons resulta
de l'article 149.1,6º i 8º de la Constitució. QUART.- Tots aquests
raonaments porten a la conclusió que s'ha d'estimar ajustada a dret la
resolució recorreguda per manca de compliment per part de la recurrent de
l'exigència que es deriva de l'article 479.4 de la Llei d'enjudiciament civil.
Amb la precisió final que tampoc es pot acollir la pretensió subsidiària de la
part que recorre en queixa, en la qual interessa que aquesta Sala li
confereixi, a l'empara de l'article 231 de la Llei d'enjudiciament civil, un
termini per a subsanar els defectes eventuals que pugui presentar el seu escrit
d'interposició del recurs de cassació. En primer lloc perquè com resulta de les
sentències del Tribunal Constitucional d'11 de març, 13 de maig i 17 de juny de
1987, no es pot mantenir una al·legació constitucional d'indefensió per la part
que amb el seu propi comportament omissiu o per haver actuat sense la
diligència escaient, ha provocat la indefensió. I en segon lloc en base al caràcter
extraordinari que sempre s'ha predicat del recurs de cassació, que porta com a
conseqüència gairebé necessària el compliment estricte dels requisits que
estableix la llei en tot el seu desenvolupament, per tal de no desvirtuar la
naturalesa jurídica de la cassació.
LA SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE
JUSTÍCIA DECIDEIX: No donar lloc al recurs de queixa interposat pel procurador
dels tribunals Sr. Ricard Simó i Pascual, que actua en nom i representació de
"Círculo B. S.L." contra la interlocutòria de data 25 de juny de 2001
dictada per la secció número disset de l'Audiència Provincial de Barcelona i
confirmar la resolució esmentada en totes les serves parts, sense fer cap
pronunciament especial respecte a les costes. Així ho acorda la Sala i signen
el President i els magistrats esmentats més amunt. En dono fe. Antoni Bruguera
i Manté.- Ponç Feliu i Llansa.-Lluís Puig i Ferriol.