§392. SENTENCIA DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL DE GIRONA DE VEINTISIETE DE OCTUBRE DE DOS MIL SEIS. Comentario de Antonio María Lorca Navarrete
Doctrina: NO PUEDE IDENTIFICARSE SISTEMA ARBITRAL Y FUNCIÓN JURISDICCIONAL. LAS DEFICIENCIAS O LA INTERPRETACIÓN DE LAS PRUEBAS SOBRE EL CONTENIDO DE FONDO DEL LAUDO ARBITRAL SI NO SON AUTENTICAS EXTRALIMITACIONES FORMALES NO PUEDEN SER CORREGIDAS POR LOS TRIBUNALES
Ponente: Carles Cruz Moratones
* * *
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PRIMER. L' entitat TRANSPORTS BADOSA,SA, com a part instant de l' anul·lació del laude dictat en data 20.12.05 per la Junta Arbitral de, a l' empara de l' article 41 de la Llei estatal d' Arbitratge 60/2003 de 23 de desembre, en concret, per tes motius: el primer per haver resolt una qüestió no sotmesa a la seva decisió ( art. 41.1 lletra c) de la LA); el segon per no haver pogut fer valer els seus drets (lletra b) i el tercer, perquè el Laude es contrari a l' ordre públic (lletra f). SEGON. Abans d' entrar en els motius concrets de la demanda d' anul·lació del laude cal fer unes consideracions generals que ens permetran emmarcar el conflicte. La institució de l' arbitratge consisteix en què dues (o més) parts, en virtut de l'autonomia de la voluntat i en matèries de la seva lliure disposició, sotmeten la controvèrsia o controvèrsies que poguessin sorgir derivades de una relació o àmbit prèviament delimitat, a la decisió d'un tercer o tercers denominats àrbitres. Constitueix l'arbitratge un sistema de resolució de conflictes que es deixa en mans de tercer, en el qual, a diferència del sistema jurisdiccional, la força decisòria dels àrbitres dimana, no del poder de l'Estat, sinó de la voluntat de les parts contractants. S'equipara, d'un costat, a la funció jurisdiccional quant a sistema de resolució de conflictes. La submissió arbitratge porta aparellat l'efecte negatiu d'exclusió del coneixement de la controvèrsia pels òrgans jurisdiccionals (arts. 7 i 11 Llei d' Arbitratge 2003 -LA-). El laude té efectes de cosa jutjada (art. 43 LA). Ara bé, qualitativament no poden identificar-se sistema arbitral i funció jurisdiccional. L'àmbit d'actuació de l'arbitratge queda reduït a les matèries de lliure disposició (art. 2.1 LA); els àrbitres ni gaudeixen de la singular potestat de fer executar el jutjat, ni deriven la seva potestat de la sobirania popular i el poder de l'Estat (art. 118 C E.), sinó de la voluntat de les parts com a font de legitimitat i legalitat (art. 1255 CC). Convé reparar en les diferències qualitatives indicades i que aparten radicalment l'arbitratge de l'exclusivitat de la funció jurisdiccional, a fi d' entendre lògicament que, encara com a sistema d'heterocomposició de conflictes, es troba sota la tutela judicial. I no pot ser de cap altre forma, perquè allò que emani dels arbitres gràcies a l' autonomia de la voluntat de les parts que s' hi han sotmés per decisió pactada, haurà de tenir idèntics límits a els que aquesta troba en virtut del sancionat per l' article 1255 CC, entre els quals hi ha l'ordre públic: A). La pròpia Llei d'Arbitratge als seus articles 8, 40 i 43 sotmet als tribunals el control de l'arbitratge a través de les possibilitats d'anul·lació i revisió del laude; B). Expressament es sanciona, per l' article 41.1.f) de la LA, l'anul·lació del laude per ser contrari a l'ordre públic; C). La disposició de les parts sobre l'arbitratge no és ilimitada, perquè han d' observar en el procediment uns principis mínims d'ordre públic processal, entre els que es troben la independència i imparcialitat dels àrbitres (art. 17.1 LA) i la garantia d'igualtat, contradicció i defensa en l'actuació de les parts (art.24 LA). La clàusula d'ordre públic general, que limita des del punt de vista procedimental i material tant l'àmbit i contingut del conveni arbitral, com els efectes derivats del mateix, està sota la supervisió i control dels tribunals, que podran apreciar-la d'ofici. A tal efecte resulta bé expressiu el previst a l' article 41.2 LA, que expressament faculta al tribunal que estigui coneixent de l'anul·lació del laude per apreciar d'ofici la infracció de l'ordre públic en què incorre aquell. Per la seva part, no es pot desconèixer que la nul·litat de ple dret o nul·litat radical, per ser l'acte contrari a una norma imperativa o prohibitiva, en el seu cas, amb manifesta infracció de la clàusula d'ordre públic com a límit a l'autonomia de la voluntat, pot ser apreciada d'ofici. No es pot oblidar que revisió judicial del laude no pot constituir una via perquè la part perdedora pugui instar a un tribunal que revisi el criteri de fons dels arbitres, com si d' un recurs jurisdiccional es tractés. Així ve expressament exclosa, en l' article 7 de la LA, la intervenció dels tribunals i es justifica en l' Exposició de Motius en els termes següents:".... L'article 7, sobre intervenció judicial en l'arbitratge, és un corolari de l'anomenat efecte negatiu del conveni arbitral, que impedeix que els tribunals coneguin de les controvèrsies sotmeses a arbitratge. D'aquesta manera, la intervenció judicial en els assumptes sotmesos a arbitratge s'ha de limitar als procediments de suport i control, expressament previstos per la Llei". I així ho ha vingut entenent la jurisprudència del Tribunal Constitucional (STC 174/95 i 75/96) i el Tribunal Suprem sota la vigència de la legislació antecedent (STS 16.3.88; 9.10.84; 14.11.84, 17.9.85, i les sentències de les audiències de Navarra 31.1.90, Madrid 12.1.05; 20.1.06, entre d' altres). Només els motius taxats per la pròpia llei permet un control extern de les formalitats seguides (lletres a); b) i d) o bé un control previ al propi criteri de resolució dels arbitres (lletres c); e) i f) de l' article 41.1 de la LA. Ens ho recorda l' exposició de motius quan diu: ..... ".....VIII. El títol VII regula l'anullació i revisió del laude. Respecte de l'anul·lació, s'evita l'expressió «recurs», perquè és tècnicament incorrecta. El que s'inicia amb l'acció d'anul·lació és un procés d'impugnació de la validesa del laude. Se segueix partint de la base que els motius d'anul·lació del laude han de ser taxats i no han de permetre, com a regla general, una revisió del fons de la decisió dels àrbitres. L'elenc dels motius i la seva apreciabilitat d'ofici o només a instància de part s'inspiren en la Llei model. S'amplia el termini per a l'exercici de l'acció d'anullació, cosa que no ha de perjudicar la part que hagi obtingut pronunciaments de condemna al seu favor, perquè el laude, fins i tot impugnat, té força executiva. El procediment per a l'exercici de l'acció d'anul·lació intenta conjugar les exigències de rapidesa i de millor defensa de les parts. Així, després d'una demanda i una contestació escrites, se segueixen els tràmits del judici verbal..." TERCER. De fet, els dos primers motius d' anul·lació al·legats han de ser resolts conjuntament perquè es fonamenten en què la Junta va entrar en el tema de la prescripció de la reclamació quan la part demandada no ho havia al·legat. Però res més lluny de la realitat. Només cal llegir la resolució per comprovar que en l' apartat d' antecedents les al·legacions de Complementos Industriales SA i concretament la Quarta que es titola "prescripció de l' acció exercitada" i la Cinquena "Inexistència d' interrupció en l' efecte prescriptiu" i amb una bona extensió i detall. En correspondència, la Junta en el seu raonament tercer i amb dues planes i mitja d' extensió exposa la seva argumentació que justifica la part dispositiva del laude en l' apartat de prescripció. Per tant, la part reclamada va al·legar aquesta excepció, es va discutir per la part reclamant i va poder proposar les proves que volgués i finalment la Junta va resoldre. Cap indefensió pot al·legar la part reclamant davant la Junta. Altra cosa es que discrepi de la valoració de la prova que ha fet aquesta. Això ja no es revisable davant els tribunals tal i com hem exposat en el fonament jurídic precedent. Si les parts contractants han optat per la via arbitral, aquesta sens dubte té avantatges però els seus deficiències o la interpretació de les proves sobre el fons de la decisió final, si no són autèntiques extralimitacions formals, no poden ser corregides pels tribunals (en el mateix sentit la SAP Biscaia (4ª) de 17.5.05; Madrid 20.1.06; Barcelona 25.5.04, Murcia 28.3.06, entre d' altres). QUART. Descartada doncs que la prescripció apreciada pels arbitres hagi estat una qüestió no sotmesa a la seva decisió, cal examinar els altres dos motius d' anul·lació que van units: el que la part reclamant o demandant no hagi pogut fer valer els seus drets (lletra b) o que el laude és contrari a l' ordre públic (lletra f). hem de començar per situar el concepte d' ordre públic. Després del pronunciament del Tribunal Constitucional en les seves sentències 43/1986 i les de 15/87; 116/1988; 54/89) i dels reiterats pronunciaments judicials sobre tal concepte es pot concloure que l' ordre públic als efectes d' anul·lació d' un laude arbitral ve constituït no només pel respecte que han de preservar els arbitres a tots els drets i llibertats reconeguts en la Constitució espanyola sinó també aquell conjunt de principis jurídics públics, privats, polítics, morals i econòmics que són obligatoris per a la conservació d' un model de societat d' un poble en un moment determinat. En paraules de la SAP de Cantabria (2ª) de 8.4.05 : " ..... En SS. de 30 de abril de 1997 (Secc. 2a), 31 de mayo de 2000 (Secc. 1ª) o 12 de febrero de 2004 (Secc. 2a ) se ha reiterado que el orden público cuya vulneración por el laudo acarrea la nulidad del mismo debe ser entendido como el conjunto de principios y normas esenciales que inspiran la organización política, social y económica de España, con inclusión desde luego de los derechos fundamentales consagrados en la Constitución , pero no sólo de ellos; el orden público opera en consecuencia como un límite necesario e imprescindible a la autonomía de la voluntad, a fin de garantizar la efectividad de los derechos constitucionales de los ciudadanos, el fundamento de las instituciones y la protección de los conceptos y valores inspiradores del sistema de democracia social constitucionalmente consagrado, límite que se impone también al árbitro y que éste no puede traspasar, constituyendo este motivo de anulación precisamente un control jurisdiccional de ese límite, a fin de garantizar que las decisiones arbitrales respeten ese conjunto de derechos y valores indisponibles. Pero en modo alguno permite el orden público, revisar las decisiones del árbitro para en su caso ser sustituidas por las del Juez o Tribunal, o revisar la justicia o equidad intrínseca de la decisión cuando ésta no afecta a aquel concepto de orden público...". Per tan estem davant d' un motiu d' anul·lació del laude perquè els arbitres han vulnerat o infringit un dret fonamental, una llibertat fonamental, un principi jurídic essencial del nostre ordenament o un valor, sigui moral o ètic, cultural que s' integra en els ciments que sostenen la nostra societat, el nostre Estat de Dret que regula una convivència pacífica, democràtica i socialment avançada. Aquest ha de ser el límit que els arbitres no poden franquejar sense el risc de l' anul·lació de la seva decisió per part d' un tribunal m (com també aquests límits afecten als òrgans jurisdiccionals). Podem posar exemples de casos en què així ha estat, com són els de manca d' imparcialitat objectiva de l' àrbitre (SAP Madrid (14) 9.5.05; 30.9.05; 29.7.05; o bé el supòsit de manca de motivació del laude (SAP Còrdova de 21.3.05 i de Càdis d' 11.11.03) o d' un àrbitre que no estava predeterminat amb anterioritat al seu inici d' actuació (SAP Biscaia 16.11.05). En canvi, en el present cas, no observem cap mena de vulneració de cap dret o llibertat fonamental o valor bàsic de la nostra societat. I tampoc s' especifica clarament en la sol·licitud d' anul·lació. Si el que es volia referir la part sol·licitant era el tema de la suposada indefensió ja l' hem descartat per la via de la lletra b) del 41.1 atès que va poder en el judici al·legar que s' havia interromput la prescripció i fins i tot va fer esment de converses telefòniques i telegrames que ho justificaven i també va poder esmentar el document de proposta escrita de transacció datat en 24.10.02. Es va poder defensar de la manera que va creure oportuna i ja no podem entrar en la valoració de les proves que els arbitres hagin fet. CINQUÈ. En conclusió, doncs, no ha existit cap motiu legal que justifiqui l' anul·lació del laude dictat per la Junta Arbitral de Girona en el día número SISÈ. La desestimació del recurs d' apel·lació comporta imposar el pagament de les costes d' aquesta alçada a la part apel·lant com a conseqüència del seu recurs en aplicació de l' article 398.1 de la LEC. SETÈ. D' acord amb el que disposa l' article 42.2 de la Llei 60/2003, contra aquesta sentència no hi cap recurs.
COMENTARIO:
Tomando el relevo de las objeciones, que en otras ocasiones he despachado [Vid. R. J. González González. SAPNA de 15 de octubre de 2004, en RVDPA, 1, 2006, § 330. Se puede consultar en la web: www.leyprocesal.es, en la Sección: Base de datos de jurisprudencia procesal], surge una nueva que, por la misma pista, corre en pos de idéntica meta que la anterior: el principio de autonomía de la voluntad engrosa el acervo del “mérito” del arbitraje y, por eso, se sustrae a la censura jurisdiccional.
Sigo arguyendo -he de confesarlo-, no tanto en razón de las limitaciones del objeto controlado (la no identificación entre sistema arbitral y función jurisdiccional) sino, a la vista de los confines inherentes a la naturaleza del control (el principio de autonomía de la voluntad) sin que me sorprenda y me azore esta nueva remisión al claustro de la “voluntad de las partes”, pareciendo dar por sabido, sentado y pacifico a qué nos estamos refiriendo. Y no hay tal, en mi opinión. No obstante, veámoslo más despacio.
Figura descollante, en lo que ahora me entretiene, parecer ser -en mi modesta opinión- el ponente CRUZ MORATONES al sostener que “qualitativament no poden identificar-se sistema arbitral i funció jurisdiccional. L'àmbit d'actuació de l'arbitratge queda reduït a les matèries de lliure disposició ( art. 2.1 LA); els àrbitres ni gaudeixen de la singular potestat de fer executar el jutjat, ni deriven la seva potestat de la sobirania popular i el poder de l'Estat (art. 118 C
E.), sinó de la voluntat de les parts com a font de legitimitat i legalitat -énfasis mío- (art. 1255 CC)”.
Con su parrafada el ponente CRUZ MORATONES parece sostener que “la voluntat de les parts” denota el ámbito al que se adscriben las valoraciones que realiza conforme a reglas o parámetros jurídicos por lo que, entonces, todo lo que atañe al procedimiento lógico de valoración técnica del arbitraje se convierte enteramente en un control sobre la existencia de“la voluntat de les parts”.
Como no tengo el ánimo desfallecido para meterme en más honduras me atendré a lo que, en la jurisprudencia arbitral, sólitamente se entiende por “criterios de valoración probática del arbitro”. Estos se sustancian (y se descomponen) en dos piezas: a) es una actividad valorativa fundamentada en reglas de una ciencia, disciplina o “arte”; b) la cual se expresa en “juicios” que consienten un margen de opinabilidad.
Informado ya de a qué se llama “criterios de valoración probática del arbitro”, enseguida constato que éstos resultan ser una variante más de la variopinta camada de la prolífica y genérica “valoración probática”. Es, entonces, por lo que entiendo que los “criterios de valoración probática del arbitro” no se resistan a plegarse al mismo régimen de los “otros” criterios de valoración probática congéneres.
A ver. El control judicial sobre el ámbito probático ha experimentado una progresiva profundización. Lo que se considera como expresión de una libertad de juicio y de elección propia de los árbitros en materia probática, se ha ido domesticando por obra de los tribunales por lo que los mentados “criterios de valoración probática del arbitro” no se muestran remolones a pasar por el mismo aro de la, ya aludida, prolífica y genérica “valoración probática”. Lo cual no es anómalo ni regresivo pues nos situamos en la antañona libertad indómita del árbitro, tras la que se parapeta -hay que decirlo- la ausencia de arrogancia en sus “criterios de valoración probática” que ha de explicitar porque, a fin de cuentas, no van a sustraerse a la fiscalización de los tribunales.
Y tal ha sido la condescendencia de los tribunales en este particular, que los “criterios de valoración probática del arbitro” han ganado fama de constituir un “núcleo duro” en la entera gama de las potestades de “valoración probática”. Sin ir más lejos, no está fuera de lugar, por ejemplo, que, a favor de lo indicado renglones antes acuda a las parrafadas del ponente CRUZ MORATONES -pulcras y rigurosas, no faltaba más- al decir que una “altra cosa es que discrepi de la valoració de la prova que ha fet aquesta. Això ja no es revisable davant els tribunals -énfasis mío- (...). Si les parts contractants han optat per la via arbitral, aquesta sens dubte té avantatges però els seus deficiències o la interpretació de les proves sobre el fons de la decisió final, si no són autèntiques extralimitacions formals, no poden ser corregides pels tribunals” -énfasis, de nuevo, mío-. Así que desde ahora digo, de forma franca y directa, que la tan mentada y solidificada línea jurisprudencial imperante consiste en la “facultad” del árbitro de valorar. No porque no le cupo otro modo de actuar.
Antonio María Lorca Navarrete
E-mail: alorca@ehu.es
