§239. SENTENCIA DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL DE LLEIDA DE VEINTICUATRO DE ENERO DE DOS MIL SEIS. Comentario de Antonio María Lorca Navarrete
Doctrina: L’APORTACIÓ DELS DOCUMENTS ESSENCIALS AL COMENÇAMENT DEL PROCEDIMENT AMB RESPECTE AL PRINCIPI DE LLEIALTAT PROCESSAL PERMET EL CONEIXEMENT MUTU DE LES PARTS DELS PRINCIPALS ARGUMENTS DE LES SEVES PRETENSIONS EVITA QUE PUGIN QUEDAR EN SITUACIÓ DE DESIGUALTAT I PER TAN EN INDEFENSIÓ
Ponente: Albert Montell García
* * *
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PRIMER.- A.P.K. de Vielha exercita acció de responsabilitat extracontractual ex. arts. 1902 i 1903 del C.c . contra “A., S.L.” Els danys que motiven la seva reclamació es van produir a l’octubre de 2000 quan la demandada estava efectuant una promoció immobiliària al solar colindant, concretament, al realitzar tasques d’excavació per a la construcció de la rampa d’accés al pàrquing, de forma que va extreure unes pedres de grans dimensions, o bolos, i altre material de replè, situat sota un vial d’accés a la comunitat demandant i propietat d’aquesta, el que va suposar que quedés descalçat. Aquest forat obert des de la finca de la demandada, però sota el vial propietat de la demandant, va ser tapat posteriorment amb una paret de blocs de formigó, però el paviment del vial, format per llambordes, s’ha anat enfonsant i han aparegut fissures a la caseta dels comptadors del gas, que es troba a aquest vial. La demandada va comparèixer després que s’hagués exhaurit el termini per a contestar la demanda, i a l’audiència prèvia va aportar com a proves, que van ser admeses, entre altres, un plànol de situació, un informe tècnic confeccionat per l’arquitecte Sr. Lucas, amb data d’octubre de 2000, que atribueix els danys produïts a un assentament del terreny causat per la humitat; un informe pericial confeccionat pel Sr. Santiago que exonera de responsabilitat a la demandada per considerar que els danys són deguts a una deficient construcció de la solera i a que vàries conduccions de recollida d’aigües pluvials de diferents edificis que formen la comunitat demandant desaigüen directament sota terra del vial afectat en lloc de fer-ho a una conducció o canalització, la qual cosa provoca que es produeixin moviments de les capes del subsòl. Finalment, la demandada va demanar, i va ser admesa, prova pericial judicial per determinar les causes de l’esfondrament. El lletrat de la part actora, tot i que en aquell acte no va usar els termes “recurs de reposició”, sí que va indicar a la Sra. Jutge, després que declarés la pertinença d’aquestes proves, que “si em permet voldria impugnar l’admissió de...”, efectuant un seguit d’al·legacions que no van ser admeses per la Sra. Jutge sense donar-ne trasllat a la demandada. Davant aquesta resolució desestimatòria de la seva “impugnació”, el lletrat de l’actora va fer constar la seva protesta a efectes de recurs. Acabada l’audiència prèvia va presentar escrit formulant incident de nul·litat d’actuacions per l’admissió de les proves indicades, en base a l' art. 228 de la LEC, que va ser desestimat per interlocutòria d'1-9-04. Per tant, malgrat que a l’acte de l’audiència prèvia el lletrat de la demandant no va manifestar de forma expressa que recorria en reposició l’admissió de les proves proposades per la demandada, i malgrat que no es va donar oportunitat a aquesta darrera per a rebatre els arguments al·legats, hem d’entendre que, en realitat, es va interposar recurs de reposició, doncs seria un formalisme excessiu exigir l’ús exprés d’aquesta denominació quan és evident quina era la voluntat del lletrat de la part demandant, i, pel que fa a la manca de trasllat a la demandada, es tracta d’una simple irregularitat processal que no l’ha deixat en indefensió atès que no va ser modificada la resolució impugnada, que pel seu contingut la beneficiava. L'anterior bé a tomb perquè la descrita actuació del lletrat demandant, tal i com ha quedat exposada, considerem que satisfà les exigències establertes al darrer incís de l’art. 459 de la LEC, a fi i efecte de fer valer en segona instància la comissió d’infraccions de normes o garanties processals al haver estat admeses les proves documentals i pericial judicial indicades, per considerar que la seva admissió va ser extemporània i causant d’indefensió a l’actora. I el cert és que assisteix la raó a la demandant ara apel·lant, tota vegada que personada la demandada després del termini per a contestar la demanda, els dos documents que va aportar a l’audiència prèvia, consistents en un plànol de situació i sengles informes tècnics sobre la causa dels danys produïts al vial propietat de la comunitat de propietaris demandant, van ser admesos amb contravenció dels arts. 265.1, 269 i 272 de la LEC, doncs al tenir per objecte acreditar la falta de responsabilitat de la demandada per no ser-li atribuïble la causa dels danys produïts, intentant acreditar que és una altra de diferent a la que va ser al·legada a la demanda, es tracta de documents essencials que havien d’haver estat aportats al procés amb la contestació a la demanda, de forma que al no haver-ho fet així, i per imperatiu dels preceptes esmentats, i del general art. 136 de la LEC, havia ja precluït per a la demandada la possibilitat de la seva aportació. La necessitat d’aportar junt amb els escrits inicials rectors del procés els documents essencials, és a dir, per al demandant els bàsics de la pretensió i que fonamenten la causa de demanar, i per al demandat els que impedeixin, extingeixin o enervin les pretensions contra ella dirigides, ja va ser assenyalada per la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentències entre altres de 22 de juliol de 1995, 22 de juliol de 1997, 14 de desembre de 1998 i 15 de març de 2005). Al·lega la demandada apel·lada que es tractaria, simplement, d’un supòsit d’indefensió merament formal, al·legació que suposa oblidar que, tal i com ja va indicar el Tribunal Constitucional a la seva interlocutòria de data 11 d’abril de 1991, (referint-se al procediment administratiu i, en concret a d’aleshores vigent art. 69 de la Llei de Jurisdicció Contenciosa Administrativa), que la necessitat d’aportar al començament del procés els documents que fonamenten la posició de les parts litigants està lligada a la preocupació d’evitar la indefensió de les parts, que pot produir una eventual mala fe dels litigants els quals acostumaven reservar-se el document més decisiu per a sorprendre al contrari presentant-lo quan aquest ja no podia emprar mitjans per combatre’l. Però afegeix el Tribunal que aquesta exigència no només busca que la contesa sigui franca i lleial evitant estratagemes de mala fe causants d’indefensió, si no que intenta a més a més incrementar l’efectivitat de la tutela judicial efectiva aclarint els recolzaments probatoris de les parts i ajudant al litigant que no tingui mitjans per impugnar el document decisiu aportat pel seu contrari a desistir o a assentir a la demanda per no patir les conseqüències de la seva temeritat, la qual cosa, al mateix temps, pot contribuir a evitar litigis intranscendents o temeraris i a minvar el seu nombre. La garantia que les parts compliran puntualment aquesta càrrega processal s’obté per la sanció legal d’inadmissibilitat posterior dels documents furtats al debat processal amb les consegüents conseqüències probatòries en perjudici del litigant incomplidor. Així, l’aportació dels documents essencials al començament del procediment, amb respecte al principi de lleialtat processal, permet el coneixement mutu de les parts dels principals arguments de les seves pretensions, evita que pugin quedar en situació de desigualtat i, per tan, en indefensió, i a més pot arribar a influir en la postura processal que adoptin en el procediment i, evidentment, condiciona també l’estratègia de les seves respectives defenses, la qual cosa va més enllà de l’evitació d’indefensió. D’acord amb aquest raonament, del que es tracta, en definitiva, és de preservar el principi processal d’igualtat d’armes, que no és més que una de les conseqüències del dret a la tutela judicial efectiva sense patir indefensió, principi que es veuria trencat si només a una part.(en aquest cas a la demandant), se la sotmetés a l’exigència legal d’aportar determinats documents a l'inici del procés i, en canvi, no s’exigís el mateix a la part contrària, i, de retruc, s’estaria deixant en situació d’indefensió al demandant que, davant l’aportació extemporània d’uns documents, es veu privat de la possibilitat de rebatre’ls, no només efectuant al·legacions a efectes de la seva valoració, si no també veient-se impossibilitat de proposar prova tendent a desvirtuar-los, doncs van ser aportats en el mateix moment de rebre el judici a prova. En aquest sentit, ja indica l'Exposició de Motius de la LEC, que: “En els moments inicials del procés, a més a més d’adjuntar a la demanda o la personació els documents que acreditin certs pressupòsits processals, és molt important, per a informació de la part contrària, la presentació de documents sobre el fons de l’afer, als quals la regulació d’aquesta Llei afegeix mitjans i instruments en què constin fets fonamentals (paraules, imatges i xifres, per exemple) per a les pretensions de les parts, així com els dictàmens escrits i determinats informes sobre fets”. En aquest sentit, diu la STS de 8-6-05 que la introducció en el procés de forma extemporània d’uns documents col·loca a la contrapart en situació d’indefensió, amb infracció de l’art. 24.1 de la CE, quan aquesta aportació en moment inoportú li impedeix utilitzar les armes processals que consideri adients per intentar contradir aquella proba documental. No ens podem estar d’esmentar aquí la sentència del TSJC d' 11-2-02, que diu: “La càrrega processal d’acompanyar amb l’escrit de demanda o de contestació els documents en els qual les parts litigants fonamenten el seu dret a la tutela judicial que demanen, té una fonamentació prou sòlida, que no és altra que evitar que qualsevol de les parts pugui sorprendre l’advera amb documents importants quan l’estat del procés ja no permet contrarestar-los, sempre que es tracti de documents justificatius de fets que tenen relació immediata amb la qüestió objecte del litigi i que poden influir en la seva decisió (STS 3 abril 1954)”. No hi ha cap mena de dubte que tant els documents aportats com la prova pericial judicial declarada pertinent podien tenir i, de fet, han tingut una influència important en la resolució del litigi, atès que constitueixen la base del contingut de la sentència de primera instància. Tant més és així quan aquests documents suposen una autèntica prova pericial, de forma que aportats per primer cop per la demandada a l’acte de l’audiència prèvia, s’està infringint allò que disposa l’art. 265.1.4 de la LEC quan assenyala que a cada demanda o contestació a la demanda s’han d’adjuntar “..4t Els dictàmens pericials en què les parts recolzin les seves pretensions, sens perjudici del que disposen els articles 337 i 339 d’aquesta Llei ...”. Precisament l’art. 337 respecte de les aportacions posteriors de dictàmens pericials assenyala que “..1. Si a les parts no els és possible aportar dictàmens elaborats per perits designats per aquestes, juntament amb la demanda o la contestació, han d’expressar en l'una o en l’altra els dictàmens de què, si s’escau, es pretenguin valer, que han d’aportar, per al seu trasllat a la part contrària, quan disposin dels dictàmens, i en tot cas abans que comenci l’audiència prèvia al judici ordinari o abans de la vista en el verbal”. El mateix s’ha de dir en relació a la prova pericial judicial sol·licitada a l’audiència prèvia, amb infracció de l’art. 339 de la LEC, que exigeix que la seva proposició es realitzi a la demanda o a la contestació a la demanda. Afegir només que la ja esmentada STSJC d'11-2-02 indica que d’aquesta aportació extemporània de proves: “en resulta no sols l'incompliment de les prevencions que establien els articles 504 i 506 LEC, sobre aportació dels documents fonamentals a les actuacions, sinó també i de forma prou clara unes greus i reiterades infraccions del principi de la bona fe processal, que segons l’article 11,1 LOPJ s’ha de respectar en qualsevol tipus de procediments (en el mateix sentit es pronuncia l’article 247 LEC actual) i que en el cas que ara s’ha de resoldre es tradueix en el deure d’aportar a les actuacions tots els documents en base als quals estableix el seu sistema de defensa en front a les pretensions de la part agent per tal de garantir el seu dret de defensa o, en paraules de la STS 9 desembre 1960 per “obvias razones de ética procesal”. I la infracció d’aquest deure ha de comportar necessàriament que els documents fonamentals aportats de forma extemporània i, a més a més, irregular, no poden tenir cap mena d’influència en la decisió del litigi (STS 4 abril 1942), perquè així ho exigeix el principi de preclusió, que suposa un obstacle decisiu a la seva aportació en un moment processal posterior”. Pel que fa a les conseqüències que ha de tenir aquesta prova indegudament admesa no poden ser la declaració de nul·litat d’actuacions amb retroacció de les mateixes a l’acte de l’audiència prèvia, tal i com demana l’apel·lant de forma principal, atès el principi de conservació dels actes vàlids, ex. art. 230 de la LEC, si no que allò que escau és retornar les actuacions al Jutjat de procedència a fi i efecte que pel mateix jutge que va assistir al judici (art. 194.1 de la LEC), es torni a dictar nova sentència sense tenir en compte les proves esmentades, criteri aquest que és el mantingut pel TSJC a la ja tan esmentada sentència d'11-2-02. SEGON.- Atès el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC no escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.
COMENTARIO:
Anticiparé cuál será el blanco preciso de mi propósito crítico. Veamos. Para el ponente MONTELL GARCÍA existe una “garantia -énfasis mío- que les parts compliran puntualment” como “càrrega procesal” [A. Montell García. SAPLl de 24 de enero de 2006, en RVDPA, 3, 2010, § 239. Se puede consultar en la web: www.leyprocesal.es, en la Sección: Base de datos de jurisprudencia procesal]. No deseo salir al quite de semejante afirmación que parte, sin duda, de una propuesta garantista. Y ¿cuál es esa? La consistente en la viabilidad técnica, de la mentada garantía, que “s’obté per la sanció legal d’inadmissibilitat posterior dels documents furtats al debat processal amb les consegüents conseqüències probatòries en perjudici del litigant incumplidor” -énfasis mío-.
Así que intentaré presentar la postura del ponente MONTELL GARCÍA apegándome al máximo a la literalidad de sus tesis, aún si con ello tengo que multiplicar, tediosamente, comillas y paréntesis. Manos a la obra, por tanto.
Veamos. Sin largos análisis, es fácil prever qué futuro se le depara al ámbito de garantía, que postula el esforzado ponente MONTELL, si me apoyo en su esquema teórico precitado. Y a lo que parece su filón garantista se concentra en que “l’aportació dels documents essencials al començament del procediment, amb respecte al principi de lleialtat processal, permet el coneixement mutu de les parts dels principals arguments de les seves pretensions, evita que pugin quedar en situació de desigualtat i, per tan, en indefensió, i a més pot arribar a influir en la postura processal que adoptin en el procediment i, evidentment, condiciona també l’estratègia de les seves respectives defenses, la qual cosa va més enllà de l’evitació d’indefensió” -énfasis mío-.
Miremos hasta qué punto el “filón garantista” del citado ponente MONTELL GARCÍA (que es el don intransferible de la “lleialtat procesal”) hipoteca su iter discursivo justificatorio. Y, si estoy en lo cierto, habrá de convenirse, ahora, que hallaré fundamento para la interdicción de la “desigualtat” y, por tanto, de la “indefensió” por condicionar “l’estratègia de les seves respectives defensas” que es el corolario de la regla general consistente en que los dictámenes que dispongan las partes elaborados por peritos designados por ellas mismas, necesarios o convenientes para la defensa de sus derechos, deberán aportarlos con la demanda y contestación. Así que sí; que estoy de acuerdo con una tesis, como ésta, que tiene más alcance que un vulgar vuelo gallináceo. Por ello, y sin mengua de la “lleialtat procesal”, que invoca el ponente MONTELL GARCÍA, se legitima el control de “l’estratègia de les seves respectives defensas” que se ha venido propugnando; ya que velar por la observancia de la citada regla general es un asunto neto y plenario de “aplicación del derecho”.
Prof. Dr. Dr. Dr. h. c. Antonio María Lorca Navarrete
E-mail: alorca@ehu.es
