§218. SENTENCIA DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL DE LLEIDA DE CATORCE DE ENERO DE DOS MIL CINCO. Comentario de Antonio María Lorca Navarrete
Doctrina: LA NORMA QUE ESTABLECE LA CARGA DE LA PRUEBA SÓLO ENTRA EN JUEGO CUANDO LA PRUEBA REALIZADA ES INSUFICIENTE O INEXISTENTE
Ponente: Albert Montell García
* * *
FUNDAMENTOS DE DERECHO
PRIMER.- Són fets sobre els quals existeix acord entre les dues parts litigants que entre totes dues van acordar que l'actora, “Obres i Serveis Suria SL”, cedís a dos empleats seus al demandat Sr. Jorge, per a treballar a l'obra que aquest estava executant a Ogern; que aquests empleats serien un paleta i un peó i que el demandat remuneraria a l'actora per hora treballada, a raó de 13,22€ l'hora del paleta, i de 12,62€, la de peó. També estan d'acord en que el demandat ha pagat ja la quantitat de 36.000€, tot i que el punt essencial de la seva controvèrsia radica en que l'actora considera que encara falten per pagar 10.466,64€, mentre que el demandat entén que ja ha pagat la totalitat del deute. Com a prova del deute s'aporta una factura confeccionada per la demandant així com uns fulls de treball dels dos empleats fetes també per ella mateixa, en les quals figura el nombre d'hores diàries treballades, per bé que no estan signades per ningú. La sentència de primera instància estima parcialment la demanda en base a la prova testifical del Sr. Jon, que va ser un dels dos empleats cedits per l'actora, i que serveix al Sr. Jutge de primera instància per considerar que els fulls de treball es corresponen amb les hores realment treballades, i, atès que les hores que hi figuren són menys de les que es fan constar a la factura de l'actora, és el motiu pel qual es considera que només s'ha acreditat que encara són degudes 3.647,22€. Contra aquesta resolució interposa recurs la societat actora, que reconeixent que s'han perdut uns quants fulls de treball, la major part corresponents al paleta, vol que, com a mínim, es reconegui que el paleta va treballar el mateix nombre d'hores que el peó i, per tant, s'elevi la quantitat concedida en primera instància fins a 8.116,83€. Per la seva part, el demandat apel·lat impugna la sentència de primera instància al entendre que no ha quedat acreditat el deute que es reclama. Plantejats així els termes del debat, escau començar per la impugnació plantejada per l'apel·lat, atès que, cas de ser estimada, no caldria ja resoldre el recurs d'apel·lació plantejat per la demandant. Tal i com indica la sentència d'instància ens trobem davant una simple qüestió de prova del nombre d'hores treballades pel peó i el paleta, prova que es troba amb la dificultat que no hi ha cap document escrit reconegut per tots dos litigants. Efectivament, segons la direcció de la demandant, Sr. Jesús Ángel, els dos treballadors disposaven d'una llibreta on anotaven les hores que treballaven cada dia en base a les quals ell, personalment, confeccionava davant aquests els fulls de treball aportats a la demanda, els quals eren exhibits al demandat, que mai va realitzar cap queixa ni protesta. En canvi, el Sr. Jorge afirma que era ell mateix, mensualment i personal, qui facilitava a l'actora el nombre d'hores mensuals treballades, que sempre es donaven per bones, i després pagava segons el que s'havia acordat. A la sentència de primera instància s'argumenta que el testimoni Sr. Jon, va declarar que ell i el seu company, tots dos paquistanesos, van treballar a l'obra des del 29 d'abril fins a finals de novembre de 2002, sense faltar cap dia i sense anar a cap altre lloc de treball. Ara bé, si es comprova la declaració de l'esmentat testimoni a l'enregistrament del judici, resulta que quan se li pregunta sobre el temps durant el qual va estar treballant a l'obra, mai va dir cap data, sinó que, amb unes més que evidents dificultats per entendre i parlar castellà, simplement va dir "nominal días trabajado obra" (textual). Deixant a part que les nòmines dels dos treballadors aportades amb la demanda es corresponen al període comprés entre abril i setembre, i tot i que puguem entendre que no s'han pogut aportar totes, el cert és que no consta cap altra prova més sobre els dies que tots dos empleats van estar treballant i, per tant, si les nòmines, per una banda, i la factura reclamada, per una altra, es corresponen o no amb el que reflecteixen els fulls de treball aportats. Sobre el particular ni el Sr. Jorge ni el Sr. Jesús Ángel van indicar a l'acte del judici fins a quina data van estar treballant els dos empleats. A més, tot i que Sr. Jon va demostrar que sabia llegir números, quan se li va preguntar si anotava a una llibreta les hores que treballava, no va entendre la pregunta i no va ser capaç de contestar-la, tot i que, prèvia exhibició dels fulls de treball aportats amb la demanda, va dir que mai abans els havia vist, la qual cosa contradiu la versió Sr. Jesús Ángel o, si més no, la declaració d'aquest testimoni no la confirma. D'aquesta forma, la única prova de la qual es disposa per acreditar l'existència del deute reclamat consisteix en la factura aportada amb la demanda, que no ha estat admesa per considerar que el deute ja està pagat, i els fulls de treball també confeccionats unilateralment per l'actora, per la qual cosa s'ha d'entendre que aquesta única prova, per sí mateixa, no és suficient per considerar acreditat el que es pretén, és a dir, l'existència del crèdit reclamat. Per això caldria que estigués recolzat amb altres proves, sent totalment insuficient, al respecte, la declaració Sr. Jon, malgrat que aquest hagués afirmat a l'acte del judici que tant ell com l'altre empleat cedit anaven sempre junts a l'obra, treballant tots dos el mateix nombre de dies, atès que no hi ha cap més altra prova que acrediti quants dies van treballar i quantes hores en total. Estableix l'art.217.2 de la LEC que correspon a l'actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l'efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció, i, en aquest sentit, cap prova s'ha aportat de la que resulti de forma clara i concloent la realitat del deute reclamat. Així, es pot fer aplicació a l'art. 217.2 de la NLEC, d'allò que ja deia la jurisprudència del Tribunal Suprem envers l'antic art.1214 del CC, avui dia ja derogat, i que considerava que no era una norma de valoració de la prova, sinó que el que feia era establir una regulació de la càrrega de la prova, que només entra en joc quan la prova realitzada és insuficient o inexistent (sentències de 30 de juliol, 7 i 20 de novembre de 1991 i 26 de gener de 1993, entre altres). Al no haver acreditat el demandant aquest element constitutiu de la seva acció, ha de suportar les conseqüències d'aquesta insuficiència probatòria i, per tan, ha de ser estimada la impugnació de la sentència de primera instància, provocant la seva revocació, sense que calgui examinar el recurs plantejat per la demandant. SEGON.- L'estimació de la impugnació plantejada per l'apel·lat comporta que les costes de primera instància hagin de ser imposades a la demandant, sense efectuar pronunciament envers les causades en segona instància amb l'esmentada impugnació, mentre que les causades amb el recurs d'apel·lació de l'actora, al ser desestimat, li han de ser imposades (arts. 398 i 394 de la LEC).
COMENTARIO:
Cuando no se afina en establecer los límites de lo que sea, lo normal -es decir, salvo chiripa- es que nos quedemos cortos o nos pasemos de la raya. Y, lo indicado anteriormente, no tiene por qué ser ajeno al problema que estoy considerando. Porque vayamos a la LEC y fijémonos en lo que pasa con el artículo 217 LEC al que deseo sacarle brillo de tanto manosearlo. Reparemos en una cosa. Después de una fragosa descarga de fusilería normativa -la del artículo 217 LEC, se entiende- acerca de la carga de la prueba, ¿qué piezas han sido abatidas? Las que afectan a los excesos de una presumible comprensión pedem literae del tan citado precepto y que sirven para aniquilar soluciones dispares, titubeantes o ambiguas; es decir, nada concluyentes.
Esta de sobra insistir en que, la doctrina de la carga de la prueba, ostenta una posición prevalente en el derecho procesal civil contemporáneo por lo que hace a una comprensión, de la dimensión cognoscitiva, de las pruebas. Así pues, ad cautelam, es decir para preservar una mínima pulcritud en la exposición de la misma, me parece prudente contemplar la doctrina de la carga de la prueba desde la exclusiva claraboya de los caracteres que la definen. Y, para ello, que mejor que hacer uso del ponente MONTELL GARCÍA que nos pone en guardia sobre algo que ya sabemos: que el artículo 217 LEC “no era una norma de valoració de la prova” -énfasis mío-. Pero que, al propio tiempo, nos advierte de algo bien simple: el tan referido precepto sólo pretende “establir una regulació de la càrrega de la prova, que només entra en joc quan la prova realitzada és insuficient o inexistent”-énfasis mío-. O sea, que no discuto que, semejantes afirmaciones de nuestro esforzado ponente MONTELL GARCÍA, son la versión -more hispanico- de la teoría, genéricamente, denominada de la “carga de la prueba”.
Prof. Dr. Dr. Dr. h. c. Antonio María Lorca Navarrete
E-mail: alorca@ehu.es
